IES LA SERRANÍA
ALUMNES 4t D'ESO B
Aquest llibre me l’he llegit de dilluns, 1 d’abril, a divendres, 5 d’abril, de matí normalment abans d’eixir amb els amics. I de vesprada alguna vegada després dels esports.
La impressió que tinc d’abans de llegir el llibre és que aquestes històries tractaran de gent marginal i d’algunes desgràcies per com he vist la imatge de la portada. Al fons es pot veure un edifici quasi en ruïnes i els xiquets jugant baix. El títol és la ironia, com dient que seran històries molt boniques però és tot el contrari.
El llibre està molt bé. Tracta moltes històries entretingudes. Alguna et deixa impressionat com la d’Alliberament que tracta del famós Mario els dels jocs, la princesa Peach que està segrestada pel rei Bowser. M’ha sorprès perquè no m’esperava que fora a parlar d’això. En general, algunes més que altres, m’han agradat les històries.
El moment que més m’ha impactat a mi, ha sigut al primer conte, on un alumne s’amaga dins d’un armari. Mentrestant un altre company de classe va matant tots els alumnes.
"Estic amagat dins d’un armari. Sent la gent cridar. Són crits confusos, borrosos" [...] "Encara tinc la imatge de la sang i els crits i tots fugint i el cos de la senyoreta Mälkki estés a terra" (pàgina 9).
Ell escapa d’eixa aula i baixant les escales es trenca el turmell i ha d’entrar a una altra aula. Una vegada en l’aula s’amaga baix la taula del mestre. Uns minuts després escolta uns passos que s’apropen a ell, és l’alumne assassí. Ell conté la respiració fins que se’n va.
"Algú ha entrat a l’aula. Respire ràpid però ara tracte de contenir el soroll al màxim" [...] "Siga qui siga, camina molt a poc a poc" [...] "S’hi acosta... Ja gairebé el tinc a tocar... El sent respirar... Em deu sentir ell a mi...? M’arrupisc encara més amb els braços contra les cames. S’hi acosta més... I més... I de sobte trets. I més trets. La persona que hi ha a l’aula corre cap als trets. Desapareix i em quede sol amb el cap entre les cames" (pàgina 12).
Més tard arribà la policia i es tranquil·litza.
"Una professora entra a classe acompanyada d’un policía" [...]. "Busquen davall les taules, entre les cadires, dins els armaris i per fi em descobreixen arrupit sota la taula" [...] "Ara estic tranquil. Molt!" (pàgina 13).
Jo canviaria al capítol de Fragilitat el final que diu que el mosquit punxa la pell de la guerrillera. I diu que ella sobreviurà a la malaltia. Tot açò jo elcanviaria per dir que eixa guerra acabaria gràcies al mosquit que va infectar la guerrillera d’una estanya malaltia, i aquesta guerrillera va infectar tot el seu campament. La malaltia va acabar amb aquest campament i, gràcies a això, els natius van guanyar aquesta guerra. El mosquit va morir més tard atropellat per un camió d’aquest campament.
La meua puntuació per al llibre Histories del paradís és un 8.
OPINIONS
Darío Cortés López
Este llibre a primera vista, pel títol, em fa la sensació què tractarà de moments d'històries felices. Però veient la imatge crec que no seràn històries molt felices, ja que hi ha uns xiquets jugant a bàsquet en un lloc que pareix estar abandonat, també veient la vestimenta dels xiquets em fa pensar que seràn històries tristes del que tractarà el llibre. També influix molt el color de la imatge,com que està en blanc i negre fa la sensació de tristesa, foscor. En canvi, si estiguera en colors vius y cridants aparençaria una altra cosa.
Després de llegir el recull, el conte que menys m'ha agradat ha sigut el de Silenci. Pense que no feia falta posar tantes vegades la paraula “silenci”, perquè no t'assabentes bé de la història que te estàn contant, o almenys això és el que m'ha ocorregut a mi, que no em vaig assabentar molt be de la història.
I el conte que més m'ha agradat ha sigut el de Terror, bo em pareix interessant, perquè conta la història en primera persona, conta el que li va succeir, conta coses de moments que es trobava sol, de moments que d'arriscar-ho tot, però al final no aconseguix arribar a la seua meta.
“El Hassan cuidarà de la mare. Tinc ganes de retrobar-me amb l'Omar. I amb tants altres”. (pàgina 88)
“I prem el detonador. I de sobte... la pau... una pau immensa... que desborda...”. (pàgina 90)
El llibre me l'he llegit a poc a poc, perquè jo reconec que no m'agrada llegir i em costa, i més en valencià. Em solia llegir dos o tres històries cada dia.
Al llibre jo li pose un 6 perquè canviaria alguna cosa que no m'ha agradat, com el conte de Silenci.
Àfrica Martínez Veintimilla
Arantxa Minguez Riera
Aquest llibre a primera vista, pel títol, em fa la sensació que és un llibre que tractarà històries de moments d'extrema felicitat d'algunes persones. Després per la foto no tinc la mateixa opinió. Hi ha uns xiquets jugant al bàsquet, que pareix que estan entretenint-se, però després hi ha un altre amb gorra, que aparença ser més xicotet, que té el rostre com decebut. Pels edificis i això tampoc pareix que siga el paradís i pel color de la foto així en blanc i negre transmet un poc de tristesa i pobresa.
Després de llegir-me el llibre, m'he adonat que la majoria de les històries són tragèdies. Si que hi ha dos o tres que parlen del paradís d'alguna gent, però eixe paradís té a veure amb la violència. No m'esperava res que el llibre tractara sobre coses tan tristes com la guerra, les baralles o les matances. Este llibre tant abans de llegir-m'ho com després pensava que m'agradaria. Després de llegir-m'ho no m'ha encantat però no ha estat tan malament.
El capitol que menys m'ha agradat ha sigut el de Silenci, no m'ha cridat molt l'atenció. En aquest capitol llevaria les 70 paraules que són iguals (silenci) pense que a este capítol se li pot donar emoció i per ser tan repetitiu és el que menys m'ha agradat. He comprovat que llevant eixes repetitives paraules, es torna un poc més interessant.
El capítol que més m'ha cridat l'atenció ha sigut Avorriment. M'ha cridat l'atenció perquè una família que es comportava com les altres, per culpa de l'alcohol una mare va destruir l'única cosa que tenia en la seua vida. I també va destruir a dos persones que eren totalment innocents. Pareix que siga una pel·lícula, la típica família en què el pare és alcohòlic, la mare és la víctima i el fill és el més normal. Això sí, ací la que té problemes amb l'alcohol és la mare. Supose que també m'ha cridat l'atenció per com moren. L'arma, la cara de boja que tindria la mare en eixe moment i finalment el tir en la boca. Això és el que més m'ha cridat l'atenció.
“Mentre ho escriu, la mare es rebenta la boca amb l’arma” (página 61).
Este llibre m'he llegit a poc a poc, no d'una vegada tot. Triava moments en què hi havia silenci, en el meu cuart, en el menjador i prenent el sol en el camp. La primera vegada em vaig llegir els primers huit capítols en el menjador. La segona vegada em vaig llegir els següent set capítols en el meu cuart. I l'última vegada el que em quedava de llibre amb la naturalesa.
Potser estic 2 o 3 mesos sense llegir i quan comence amb un llibre que m'agrada no pare fins que no ho acabe.
A aquest llibre li pose un sis i mig.
Mirant la portada a soles, pense que Històries del paradís és un títol irònic, és a dir, que són històries on els protagonistes passen moments difícils i tristos i en cap moment estan com al paradís. La imatge que hi apareix és d’uns xiquets que juguen a una zona que sembla un suburbi i no pareixen molt contents, per això els relacione amb històries tristes i dures.
He llegit el llibre en un dia plujós pel matí per a tindre bona llum natural, a la meua habitació, tombada al llit.
Sí que m'imaginava així el llibre. Parla de la dura realitat que encara moltíssimes persones pateixen en aquest món, com el maltractament de gènere, el racisme... M'ha agradat molt el llibre.
Hi ha molts moments que m'agraden moltíssim, però hi ha un, especialment, que m'ha fet sentir molta emoció; està en la història anomenada Oblit. Aquesta història tracta sobre dos germans estrangers que, enganyats per uns homes que li prometen una vida millor, emigren a Europa en una barca. El protagonista Sisou li escriu una carta a sa mare i li conta l'horror que ha hagut de passar durant els últims mesos abans d'arribar a l'internat on l'han reclòs. El moment de la història que més m'ha emocionat ha sigut al final quan Sisou està a punt d'enfonsar-se i porta la carta que l'hi havia escrit la seua mare on posava que no anava a oblidar-lo i ell pensa “no m'oblides”.
“Jo amagava una altra cosa: la teua carta. Encara la rellegia quan, molt a poc a poc, la treia de sota el ventre i la desplegava intentant no malmetre-la del tot. No en quedava gaire, però a mi ja em servia” […] “Vam bolcar. Tots els cossos es van enfonsar com gotes de pluja dins de la mar. Jo vaig resistir encara uns minuts, uns segons, fins que l'oceà em va véncer. Abans d'enfonsar-me vaig aconseguir mantenir ferm el braç sobre l'aigua”.“El meu puny enrabiat estrenyia la carta. <<No t'oblide>>, deien les últimes paraules. <<No m'oblides>>, vaig pensar jo abans que uns altres homes de mirada fosca em rescataren.” (Pàgines 83 i 84)
Jo canviaria la història que té per títol Alliberament, perquè des del meu punt de vista la història de Mario Bros, un conegut personatge de videojocs, no és gens interessant. Posaria, per exemple, la història d'un xic que vol ser lliure i que ningú ni res el detinga i que per desgràcia no és tan fàcil per a ell pel lloc on viu i la gent que l'envolta.
La meua puntuació és un 9.
Claudia Esteban
El llibre me l’he llegit en tres dies per la vesprada. El vaig començar a llegir sense ganes, però al segon dia em vaig concentrar més per entendre, encara que són molts contes curts i amb molt argument.
Abans de lligar el llibre, em pareix que serà fàcil de llegir, un llibre que parla de l’actualitat, ja que el seu autor ha parlat molt del futur de la literatura. Crec que serà un llibre de molt contingut encara que no siga molt gros. A la portada m’agrada el contrast dels colors, i la imatge em produeix tristesa per veure el jove que està sol mentre que els altres xics estan jugant. L’edifici també em transmet el mateix sentiment i els núvols em produeixen un efecte de malenconia.
El llibre no m’agradat tant com pensava, i em va costar tres dies llegir-lo per la falta d’atenció que li he posat.
El fragment que més m’agrada’t ha sigut el 1r conte, perquè és el conte que més m’ha atret i on més acció ha passat.
Jo allargaria més els contes per no canviar tant sobtadament d’argument espai i temps, perquè és més difícil situar-se en els personatges i el que passa en els diferents contes.
A mi m’ha paregut un diari d’informació d’actualitat per la rapidesa de l’explicació dels problemes dels diferents contes.
Puntuació:
La meua valoració d’aquest llibre és 7,5.
Germán Molina Belenguer
Sandra López Ferrer
La lectura de Històries del paradís em va ocupar tres dies, de diumenge a dimarts, parlant amb exactitud. Es un llibre curt i els contes es poden llegir sense molt esforç. Realment, les històries enganxen i d'esta manera llegir no es fa pesat ni laboriós. La meua circumstància de lectura és l'ideal, perquè no m'obligue a llegir i ho faig quan m'abellix. Llegir no em suposa un esforç, tot i que el llibre siga d'escola. Crec que la meua actitud davant la lectura, no considerant-la un enemic, sinó una amiga, fa que si un llibre m'agrada puga llegir-ho a totes hores. Con aquest llibre m'he sentit més obligat a llegir, ja que tenia que tindre temps per al treball, però ho he fet, dins del temps que m'havia posat com límit, quan m'ha vingut de gust.
Quan vaig tindre aquest llibre entre les mans em vaig sentir desconcertat. El meu llibre era molt més gran i amb més pàgines que el que ens va portar Maite a classe. Vaig revisar-ho i no hi havia problema, pareix que és altra edició.
Els colors apagats de la portada i la contraportada semblen donant-nos una idea del que va a ser el llibre. Un títol o bé irónic, lo qual significara que no hi ha un “paradís”, sino tot el contrari, o bé molt optimista i esperançador, cosa que em sembla més difícil.
La portada ens presenta a uns xiquets jugant a bàsquet. Un d'ells no pareix res feliç, els altres dos observen la canasta que ha ficat un dels dos. La canasta és vella, darrere hi ha dos edificis abandonats. No crec que en el “paradís” les canastes estes descuidades i haja edificis destrossats i abandonats, és una imatge més relacionable amb uns suburbis. Les núvols del cel em fan pensar en que va a ser un llibre depressiu, un llibre de contes crus i realistes, sin demasiades floritures i fantasia.
Tinc ganes d'obrir el llibre i ver qué em pot donar, suspose que m'agradara. M'agrada Xavi Sarrià, l'admire molt, m'agrada la seua música. Ahora hi ha que veure si també m'agrada la seua prosa.
Benvinguts al paradís.
Quin llibre el de Xavi Sarrià. Crec que oblida pocs problemes i conflictes del món actual. Històries del paradís és un llibre que desperta emocions fortes, pensaments i et fa reflexionar. El llibre ens conta coses que vivim cada dia, coses que apareguen a les notícies tots el dies i, al menys a mi, m'ha fet endinsar-me en les històries, em fa sentir-me protagonista. Quan acabes, vols més, voldries tindre més històries, però no crec que haja problemes infinits.
Hi ha contes i hi ha contes. Alguns contes (Avorriment, Il·lusió, Equilibri...) et peguen en mig, són contes realment bons, que voldries que duraren noranta pàgines més, però clar, hi ha contes i hi ha contes. Silenci se'm va fer etern, i això que té dues pàgines, Esperança no em va agradar res, no sé perquè i em pareix que hi ha molta diferència de qualitat entre uns contes i altres. Contes com Fam seran els que després jo recorde quan pense en aquest llibre. Por em pareix un inici de magnituds monumentals. M'agradaria comentar l'estructura. Els contes que més se m'han quedat al cap tenen una curiosa situació en el llibre. Un d'ells, obri el llibre, l'altre es situa al mig i l'últim és també l'últim del llibre. És curiós cóm, quan havia passat una part del llibre, havia un conte del qual no podia parar de pensar. Menció especial per a TV, un final apoteòsic.
El MOMENT del llibre, en majúscula, per a mi és el conte Il·lusió. Amb tot el respecte als demés contes, per a mi aquest és el millor. La història comença baix, comença lenta. Un constructor molt optimista que tracta de desafiar a la natura, tot normal, desgraciadament.
“Pensa que aquell lloc és meravellós però també un punt avorrit. Necessita una bona atracció. I aleshores té un pressentiment: construirà”
La cosa comença a posar-se més enèrgica, a tindre més ritme. Les seues idees van convertint-se en més esbojarrades, i això al lectors ens agrada. El xic va fent més ràpid el ritme del conte, les coses se l'estant anat de les mans, però tot és possible.
“Una zona d'aventures plena de rius artificials i boscos de bambú! I tant que sí! Però, i si enmig d'aquella zona d'aventures alçara un... un... un parc temàtic ple de màgia i fantasia?!”
I quan tu t'estàs imaginant a un Paco el Pocero dispost a delinquir, arriba el final, el qual és el final perfecte.
Així que no s'ho pensa dues vegades. Agafa el poal i es disposa a omplir-lo d'arena i aigua per a edificar la primera torre de la piràmide.
Sensacional.
És difícil pensar en què canviaria jo del llibre, però destaca una cosa damunt de totes. Els finals dels contes. En alguns contes, els finals poden endevinar-se, en altres els finals són previsibles, en altres decepcionen, però hi ha finals (Il·lusió i Desfici, principalment) que em fan sorprendre-em, pensar en el conte i després tenir que tancar el llibre. Crec que si ha pogut fer un parell o més de contes amb aquestos finals, donant-me aquestes sensacions, no estaria de més que el llibre tinguera més finals pareguts. Però bé, tantes vegades se repetix la història de canviar els finals.
Crec que Xavi, un escriptor novel, ha aconseguit fer un llibre que satisfà. Es recomanable introduir-se al “paradís”, però hi ha moments en el que voldries fugir. És segur que tindre en compte si algun dia trau altre llibre, però de moment, hem passat una bona estona al paradís.
Alejandro Gómez Más
En 5-6 dies vaig llegirme el llibre, el primer dia vaig llegir per la nit , hasta les dotze,després de ver el formiguer. El segon dia vaig llegir després de arrivar de l’escola , a les 4:30
El tercer i quart dia vaig llegir igual que el segon , quan vaig arribar de escola.
La meua impresió de la pre-lectura, llegint la contraportada , era una historia , que pasaven diverses situacions , pero ,que estaven relacionades.
La impresió de la post-lectura, va ser , que quan començes a llegir, et dones conte de que tracta de diverses històries,però que tenen un tema en comú , que es el paradís de cada personatje en la seua corresponent historia.
El moment que destacaria , en tot el llibre, es en una de les històries del llibre , amb el titol de :suburbi, que tracta de de un protagonista, L’iman que viu a un barri problemàtic de París i se enllaça en una batalla amb les persones que havien matat a Raixid, el seu veí de tota la vida.
El que llevaria del llibre és un capitol del llibre,”l’ambicio”, que és molt llarg.
La puntuació que li vaig a donar al llibre és de un 6.
Maria Gabarda Vanacloig
Quan vaig vore la portada del llibre pensava que tractaria de l’autor quan era jove i contava alguna història de la seua joventut. Però, d’altra banda, pensava que tractaria d’un xiquet que estava en un centre, com un reformatori o un hospital. Després de llegir-lo, me n’adoní que no tenia res a vore en el que jo pensava.
El conte que més m’ha agradat és el de “Llagrimes”. La segona vegada que vaig llegir-lo, vaig plorar, perquè el vaig entendre. El conte que menys m’ha agradat és el de “Silenci”, que va ser el que primer vaig llegir ja que el treball l’havia de fer d’aquest conte. Després consultava l’index i segons les paraules em llegia el conte, em llegia una història al dia o així.
No m’ha agradat molt el llibre la veritat i jo sóc de llegir, però les históries donen llástima quasi totes, a banda que llegir-les en valencià em costa prou i algunes històries me les he hagut de llegir més d’una volta.
Al llibre jo li pose un set, perquè canviaria algunes coses que no entenc molt, però d’altra banda tots els llibres que em fan plorar m’agraden.
Laura Albir Navarré
La meua opinió respecte a aquest llibre ha sigut bona perquè són 22 històries prou curtetes i fàcils de llegir. Una de les coses que més m'ha cridat l'atenció és que apart de ser un llibre de ficció, també relata en algunes històries situacions que és poden donar a la vida quotidiana. Per una part, altra de les coses que m'han paregut curioses d'aquest llibre és la forma en què l'autor expressa les històries, perquè fa que tinguen una fàcil comprensió per als lectors utilizant així un llenguatge col.loquial, històries interessants i entretingudes... i per una altra part també pense que aquestes històries estan dirigides per a tots els públics, ja que és un llibre prou senzill, tan d’entendre com de llegir.
En acabar de llegir-me el llibre he trobat a la seua contraportada que la intenció de l’autor amb aquest llibre, és a dir, el que preten ell és fer-nos reflexionar als lectors sobre el món que vivim i construïm entre tots.
Peró en realitat este no ha sigut em meu cas en ninguna de les històries, encara que he de dir, que sí que m’ha paregut un llibre prou entretingut, curiós i interessant.
Quan vaig començar a llegir-me el llibre per primera vegada hem trobava a casa de la meua iaia, al seu jardí prenent el sol i aproximadament vaig estar una hora i mitja llegint, el que em va donar temps de llegir-me mig llibre. A la nit següent despés de sopar, abans d’anarme’n a dormir hem fiqui a llegir en el meu llit, i vaig estar una hora aproximadament, el que em va donar temps a acabar de llegir-me tot el llibre.
La primera impressió que m’ha donat aquest llibre ha sigut bona, perquè a simple vista sembla un llibre curt, interessant, d’aventures, de ficció…
Baix el meu punt de vista pense que té pinta pinta de ser un llibre entretingut i pràctic a l’hora d’emportar-te’l a qualsevol lloc per a llegir-lo.
La impresió que m’ha donat aquest llibre després de llegir-lo, ha sigut contrària a tot lo que en un principi m’imaginava perquè al ser un llibre curtet no m’esperava que podia incloure 22 històries, tan diferents unes de les altres.
“No sé quant fa que estic ací amagat. Però almenys veig un ongle de la finestra. Està just dalt de mi, a la dreta”
Aixo em tranquil.litza (pàgina 11)
La raó per la que he triat aquest fragment és perquè pense que la por és un sentiment molt habitual present a la vida quotidiana i com este he sigut un dels capítuls que més m’ha cridat l’atenció he volgut citar-lo.
Personalment pense que si tinguera l’oportunitat de cambiar alguna cosa d’aquest llibre, sense dubte el reduiria res més a un parell d’històries i em centraria més en un tema en concret, en lloc de parlar d’una diversitat de temes, que per molt que fan més amena i interessant la lectura, el llegir cada vegada un tema diferent em pareix una mica embolicat.
Aquest llibre m’ha agradat molt, perquè explica i narra tot una sèrie de fets que, potser succeïxen a la realitat. Si l’haguera de puntuar, la nota que li posaria seria un 8’5.
Noleia Valero
Jo crec que aquest llibre tractarà de la vida de l’autor, és a dir, de les seues anécdotes i de com canvia la forma de vida segons en el tipus de barri que et cries en una mateixa ciutat i segons la categoria a la que pertanyis.
També crec que té a veure amb les cançons que ha escrit i la relació amb la vida tal i com és en la realitat.
Per la portada m'he imagino que a l’escriptor el món el sobrepassa ja que dos adolescents són molt xicotets comparats amb la cistella de bàsquet i els edifcis que hi ha al seu entorn.
A mi de normal m’agrada llegir per les nits abans de gitar-me perquè em tranquil·litza molt i és quan més m’agrada fer-lo.
Encara que hi ha vegades que també em pose a llegir per la vesprada o per la matinada però de normal lo faig de nit.
Aquest llibre he tardat en llegir-me'l una matinada o així, la veritat que no ha tingut res a vore amb el que jo m’havia imaginat però la veritat m’ha agradat molt perquè pareixia una cosa i després era un altra.
Les històries que hi ha m’han agradat totes perquè eren molt entretingudes i cada una d'elles conta d’una manera indirecta de com és la vida i de les conseqüències que tenen els comportaments i les accions que un pren en la seua vida.
Les històries que més m’han impactat han sigut Avorriment i Guerra perquè t'esperes una cosa i ocorre tot el contrari o directament no t’imagines que passarà tot això i les que més m’han agradat han sigut Alliberament i Oasi perquè per exemple Alliberament et penses que va ser seriós o que té a vore amb les manifestacions i tot això però en realitat tracta del joc de Mario Bros i mà fet molta gràcia i Oasi perquè la història m’ha paregut entretinguda divertida i m’ha recordat ha les històries que em contaven quan era xicoteta.
Les frases que més m’han agradat del llibre han sigut:
“El pati és l’arena on els gladiadors combaten en condicions desiguals: els menys, amb les armes a les mans; el més, amb les raons al cor” (pàgina94)
“Mentre caus tot va bé fins que en sec s’atura i sentencia. Però el més important no és important no és la caiguda, sinó l’aterratge”(pàgina 139)
Jo del llibre llevaria la part central del capítol de TV perquè se m’ha fet avorrit i pesat perquè era tota l'estona el mateix, però d'altrta banda m’ha agradat tot.
Jo a aquest llibre li pose un 9,5 perquè m’ha paregut entretingut, divertit, original, fàcil de llegir i com són vàries històries és fa més amè i té un contingut més divers en el qual sempre hi ha alguna història que t'agrada.